Actualitat

A partir dels 45 anys, més del 90% de la població presenta canvis estructurals cerebrals que comporten un declivi en diferents funcions cognitives, especialment aquelles relacionades amb la velocitat a la qual fem les coses. Es tracta d’una conseqüència natural de l’envelliment i les acumulem igual que acumulem les arrugues”, exposa Kilian Abellaneda, Doctor en Neurociències i investigador de l’Institut Guttmann. No obstant això, en alguns casos aquestes lesions poden derivar en un deteriorament cognitiu sever, motiu pel qual identificar mecanismes que puguin promoure resiliència davant d’aquest dany és un objectiu cabdal en una societat cada cop més envellida. Ara, un estudi de la Barcelona Brain Health Initiative (BBHI) demostra per primer cop en persones sanes que tenir un major propòsit vital pot promoure resiliència davant les lesions cerebrals causades pel pas del temps, i identifica diferències en el funcionament de les xarxes cerebrals entre les persones amb més o menys propòsit vital.

“El propòsit vital s’havia identificat com a factor protector en condicions de patologia, com ara la malaltia d’Alzheimer, però fins ara no s’havia investigat si promovia la resiliència en adults sans de mitjana edat”, explica David Bartrés-Faz, investigador principal de la BBHI, catedràtic de Psicologia Mèdica de la facultat de Medicina i Ciències de la Salut de la Universitat de Barcelona i últim autor de l’article, publicat a la revista Alzheimer's Research & Therapy.

El terme “resiliència” es refereix a la capacitat del cervell per mantenir un bon funcionament a pesar de l’envelliment i la malaltia. Donada la manca d’intervencions terapèutiques efectives contra les patologies que comporten deteriorament cognitiu, identificar quins factors modificables poden promoure aquesta resiliència és essencial. Alguns d’aquests factors són l’exercici físic, la dieta, l’entrenament cognitiu i, com planteja l’article, factors psicològics, entre els quals s’inclou el propòsit vital (PV), entès com el fet de tenir una vida plena, amb uns objectius i una direccionalitat d’acord amb els nostres valors. “Dit d’una altra manera, és allò que els japonesos anomenen ‘ikigai’, que és la raó per la qual ens llevem cada matí”, apunta Abellaneda, primer autor de l’article.

Mesura de prevenció del deteriorament cognitiu

L’estudi va seleccionar 624 persones sanes –sense patologies neurològiques ni psiquiàtriques– de la BBHI, una iniciativa de l’Institut Guttmann, en col·laboració amb la Universitat de Barcelona i el Marcus Institute for Aging Research, Hebrew SeniorLife, Harvard Medical School (Boston, EUA), que té com a objectiu conèixer i entendre com podem mantenir la salut del cervell al llarg del temps. Es van estudiar les persones que presentaven un major índex de PV, en contraposició amb les que tenien un índex menor. “En les persones amb menys propòsit vital, es detecta molt clarament que quantes més lesions tenen, més afectació de les funcions executives presenten, mentre que en les persones amb més propòsit les mateixes lesions no causaven afectacions a nivell cognitiu”, desenvolupa Abellaneda. “Això és rellevant perquè el fet de tenir un propòsit vital es pot treballar mitjançant intervencions psicològiques, la qual cosa vol dir que podria esdevenir una mesura de prevenció del deteriorament cognitiu”, afegeix Bartrés-Faz.

El segon objectiu de l’estudi era identificar els mecanismes biològics sobre els quals se sustenten les diferències de PV entre persones. Utilitzant tècniques de neuroimatge funcional, els investigadors han vist que els participants amb més PV tenen una configuració de les xarxes cerebrals lleugerament diferent. Concretament, presenten una connectivitat diferencial en l’anomenada “xarxa neuronal per defecte” (default-mode network), un sistema cerebral definit en ocasions com “la xarxa del jo” i que s’ha associat, entre altres, al record autobiogràfic i al pensament en un mateix. “Hem vist que algunes connexions específiques que impliquen aquesta xarxa estan associades a un millor rendiment cognitiu, esdevenint un possible mecanisme de reserva cerebral que podria estar a la base que les persones amb més propòsit vital tinguin una major resiliència”, raona Abellaneda.